El que...

- No que siguis preciosa, d’ulls parells i vistosos. No que tinguis bon aspecte, de somriure càlid i acollidor. No que et diguin maca, ni bonica, ni extravagant, ni eixerida.

Si no que odiïs tot el que fas, penses o creus. Que sàpigues que ets feble i no tens cap sortida, o que es desbordin les llàgrimes i caiguin a poc a poc. Que tinguis davant els ulls un filtre amb el que arregles les vistes del món, i un fil prim amb el que enllaces les nostres mans quan ens dóna per barallar. Que no tinguis valor per afrontar un dia plujós i saons les teves ferides creient que les guariràs. Fins i tot que no t'atreveixis a jugar amb foc i baixis la mirada. Acabar sanglotant amb les últimes pagines d'un llibre. Ensopegar amb la mateixa pedra i remoure cel i terra per tornar a caminar per aquest camí. Que corris tan a poc a poc i no sàpigues llegir cap mapa. I arribis sempre aviat a l'únic lloc al que s'ha d'arribar tard. Que tinguis tants i tants complexos ximples. Que tinguis tants i tants somnis inviables. Que amaguis tant uns com uns altres.

Son aquestes les raons per les que t'estimo.

Infravaloramos cualquier gesto y esperamos una declaración perfecta que nunca llega. No nos damos cuenta que la mejor declaración es su mirada y todo lo que es capaz de ver a través de ella.